lunes, 24 de agosto de 2009

En el Chicago de John Dillinger


A mi compañera de butaca no le gustó mucho. "Es que a mí las de tiros no me gustan", comentó al salir del cine. Así que no es de extrañar que las más de dos horas de 'Enemigos Públicos' se le hicieran largas. A mí, en cambio, me encantó. Claro, que yo no soy objetiva. Me encantan las películas de gángsters, ya sólo por la estética valen la pena (esos coches, esos trajes, hombres con sombrero y mujeres siempre con tacón y el pelo a ondas perfectas). Y me encanta Johnny Depp. Vaya, que apenas parpadeé mientras la vida de John Dillinger pasaba frente a mis ojos. Depp está fantástico (ni una concesión a su singular comicidad) y los secundarios, espectaculares. El Melvin Purvis de Christian Bale da repelús e inspira ternura a partes iguales, los refuerzos texanos del primer FBI de Hoover dan más miedo que los supuestos malos y la fidelidad de los secuaces de Dillinger es indudable. Algunas escenas son memorables, como la del 'se busca' del cine (es imposible no reír) o las del cortejo del protagonista a Billie Frechette (Marion Cotillard), aunque otras no se entienden muy bien, como el comentario sobre las últimas pálabras que pronuncia, en el suelo y ensangrentado, Dillinger. Me molestó especialmente, además, el cambio en la textura de las imágenes en el tiroteo nocturno en la cabaña, lo que no evitó que saliera del cine enamorada de Dillinger y sus chicos.

3 comentarios:

  1. sí, a mi també hem va agradar, m'encanta aquesta època, m'encantaria anar a un restaurant d'aquells fer un bon sopar i ballar (ni idea de ballar)... En Deep ho fa molt però que molt bé.

    la noia no la coneixia, però els plànols curts directe a la cara fan que els seus ulls t'atrapin.

    a mi tampoc em van els tiros, però ara tenc ganes d'anar a veure la nova den Tarantino, que tb té tirs...

    ResponderEliminar
  2. Jo també estic frisant per veure-la. Sobretot després d'haver vist el tràiler!

    ResponderEliminar
  3. Jo parteixo de la premisa que no m'agrada molt el director, però com que el tema i els actors m'agradaven, vaig anar. Tens raó que els canvis de registre de càmara fan que un surti de l'ambient amb molta facilitat. Pel que fa a les darrers paraules de Dillinger, guarda relació amb la cançò que sonava quan es van conèixer i la declaració que li va fer Dillinger a la seva xicota. Va dir que era com un "mirlo". Supòs que ve a dir que sempre l'ha estimat.

    Una reflexió: Penses que hi ha alguna relació o interessos en el fet que es faci una peli ambientada a lèpoca de la GRAN DEPRESIÓN, just ara en temps de recessió?

    Per cert, dels trailers que van possar, només vaig riure amb la d'en Tarantino. La resta de la programació del nostre cine és patètica. Jo esper que arribi la darrer de na Coixet, que segur que programaran pel cicle.

    ResponderEliminar

Comenta, habla, opina, grita, chilla, susurra...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...